El patrimoni musical popular al País Valencià es tan ampli i ric com desconegut i abandonat. El repertori es extensíssim i la varietat d'estils impressionant. Cants de batre, jotes, seguidilles, fandangos, boleros, mazurques, valsos, malaguenyes, peteneres, granaïnes, rondenyes, riberenques, etc. No obstant això, la gran joia del cant popular valencià és el cant d'estil. El cant d'estil és un conjunt de cants adscrits al complex de les varietats afandangades, entre els quals el grup dels fandangos del sud és el mes representatiu. Aquest conjunt està format pel cant d'estil pròpiament dit i per les albaes;
Per a l'execució del cant valencià d'estil és imprescindible certa expressivitat vocal virtuosista d'aspecte lliure i melismàtic que exigeix de l'intèrpret notables aptituds vocals i una acurada especialització. Guarda certes analogies amb altres repertoris mediterranis de tradició oral molt més coneguts i divulgats com ara el “cante flamenco” i la jota aragonesa parada o d'estil. Cal destacar l'existència de subestils propis d'un poble o d'una comarca determinada (jota de Muro, seguidilles de Castelló, bolero de L'Alcúdia, etc).
Aquest projecte naix de la idea de revisar, reinterpretar i donar un nou impuls al cant tradicional valencià apostant per una nova estètica allunyada del folklorisme i proposant l'actualització de les formes musicals per a aconseguir una vigència que altres músiques d'arrel popular han aconseguit o mai no han perdut. En ningun cas hauríem d'identificar aquesta iniciativa amb els conceptes “músicas del mundo” o “de raiz” que impliquen barreja i fusió. En aquest cas, les eines són unes altres i tenen l'objectiu irrenunciable de mantindre l'essència i els trets característics fonamentals de la música tradicional. No obstant això, en alguns aspectes com ara el del paper de la guitarra, ha sigut inevitable l'observació i adopció d'elements concrets de la guitarra flamenca; referència necessària si considerem l'espectacular desenvolupament d'aquesta durant l'últim segle i les analogies del material musical compartides per ambdós gèneres.
D'acord amb aquestes premisses, la tasca de “rehabilitació” musical es més bé un exercici d'imaginació, d'intuició i també d'observació. De quina manera hauria evolucionat la música tradicional si s'hagués mantingut viva fins als nostres dies? Com han evolucionat altres gèneres d'arrels comuns que sí s'han mantingut vius?
Carles Dénia
