CATALÀ Llunàtiques va néixer l'any 1998, arran de les inquietuds poètiques i musicals de na Catalina i na Glòria. Des de llavors han tocat amb elles diferents músics. Actualment el grup està format per Catalina (veus i guitarra) , Glòria (veus i guitarra), Raquel (percussions), Jose (congues), Xisca (piano i veus), Maria (flauta travessera) i Lluís (baix). Tenen editades dues maquetes, "Crineres", de 2001 i "Kubêmbura", de 2006 i el seu recent disc diLLUNS (2009).
Llunàtiques combina la música amb la poesia i, fins i tot, fotografia, vídeo i elements teatrals: un convit a gaudir dels sentits!.
ENGLISH
Llunàtiques was born in 1998, over Catalina and Glòria's poetry and musical uneasiness. From those days, they had played with different musicians. Nowadays, the group is composed by Raquel (drums), Catalina and Glòria (vocals and guitars), Lluís (bass), Xisca (piano and vocals), Maria (flute) and Jose (conga). Llunàtiques have two recordings, "Crineres" (2001) and "Kubêmbura (2006) and the their new record diLLUNS (2009).
They combine music, poetry, photography, video and theatre. An invitation to sense pleasure!
Despues de largos meses de dificultoso parto hemos dado a luz. Ha habido momentos difíciles, barajamos la posibilidad de hacer de cesaria, pero al final todo fué de lo más natural, tal y como deseabamos. La pequeña se llama Two Words, nos ha llenado de alegría el local de ensayo y grita y ruge que da gusto.
Hola, me gustaria invitarte a ti y a tus amigos a la exposición que hago junto a Pablo Moreno. La inaguración se celebrará el 3 de diciembre a las 19.30 y la exposición finalizará el 12 del mismo mes. En la Casa Catalana (c/ Vinyassa, nº3 Palma de Mallorca). Saludos
ei! molt way aixo que feu per aquí! doneu-vos una volteta pel nostre myspace, a veure què us semblen les cançons que tenim per allà. Una abraçada des de Lisboa!
Era de noche. La carretera secundaria estaba mal iluminada, quizás fué por eso o quizás por la excesiva velocidad de aquel auto, pero lo cierto es que el conductor no llegó a ver el camino de tierra que se adentraba en el bosque. El camino estaba medio sepultado por la vegetación y únicamente era transitable a pié. No tendría más de 200 metros e iba a parar a una solitaria casa de madera. A primera vista parecía abandonada , solo la debil luz de una vela a través de una ventana indicaba que alli vivía alguien. Tres años antes, cuando la compró aquel matrimonio huyendo de la ciudad para iniciar una nueva vida, el aspecto era muy diferente, pero las cosas, a veces, no son como las esperamos y ella no se adaptó bien al lugar. (Juan) - Juan, no sé si me adaptaré, dijiste cuando la compramos, y lo dijiste cada día durante todo el primer año. Juan, volvamos a la ciudad; Juan, aquí no puedo vivir; Juan, me ahogo aquí sola; Juan, necesito ver gente; Juan, me deprimo…. así todo el puñetero año. Parece mentira como han cambiado las cosas. El primer año me insunuaste varias veces la posibilidad de dejarme , supongo que después de aquella discusión tan fuerte te calmaste, pero me desilusionaste tanto qué, desde entonces, cada día me digo lo mismo : " quizás mañana te deje abandonada". Tú ya ni me miras, ni me hablas… Eso me entristece porque, en el fondo, aún te quiero. "Quizás mañana te deje", pero no se si soportaría no verte más, no se si soportaría no volver a oler tu presencia , quizás mañana te deje …
Diciendo esto, Juan, como cada noche desde hacía 2 años, volvió a cerrar el baul donde había metido el cadaver de su mujer después de degollarla.
Ui! aquestes cançons que heu penjat me sonen... Jajaja. Res nines, un beso a cada una i en José... Ai, ja veurem què tendrà ell... Jajaja. Venga, fins aviat.
Darrerament GABRAN & MCV hem estat treballant amb la poesia de Dylan Thomas i Benedetti i hem acabat fent aquest treball que avui compartim amb vosaltres. Gràcies i que estigau bé. Salut!!!