El senyor Misteri truca sovint a la porta dels concerts d'Orna. Lluny de cercar excuses per evitar-lo, ell va i cerca motius -i en sol trobar- per deixar que entri.
Sobre unes bases rítmiques crues i atrevides, però no rudes, Orna i Joan Miró (col.laboradors habituals en concert) ajunten sonoritats pròpies de diferents èpoques, orgàniques i electròniques. Miren d'acompanyar la veu d'una forma adequada, donant lloc a una música curiosa i normal.
Les seves lletres, expressament nostrades, poden fer trobar a qui les escolta amb algunes de les flagrants i enormes contradiccions pròpies de la condició humana i de l'autor. Creu que quan la veu canta paraules, aquestes demanen un sentit.
Amb la seva música pretén evocar el misteri del temps, de la vida i de l'amor, nedant sempre entre les aigües del mar de l'ambigüitat i resultant, de vegades, divertit.
No deixa de recordar que el directe és el millor àmbit per a la seva música. No obstant això, realitza gravacions per donar-la a conèixer. De la seva primera maqueta, "El temps que va caldre", s'ha dit que es tracta d'un so innovador, molt personal i molt difícilment classificable. Aquells que el coneixen solen observar que les seves lletres diuen moltíssim d'ell mateix. Alguns han comparat la música d'Orna amb la d'altres cantautors i músics. Altres no han fet comentaris.
..
