| Sounds Like | 
SPLAC (2006)
PASSOS DE ZEBRA A L'INFINIT (2008)
SPLAC / PASSOS DE ZEBRA A L’INFINIT
El segon disc d’Splac ja és aquí! amb més veus, més guitarres, teclats, percussions, repercussions, “atmosféricos”, splac per un tub, més splac, requetesplac,....
I més col•laboracions estel•lars:
A la d’Ia Clúa, que ja havia participat en el primer disc, se li sumen aquesta vegada les de Sisa, Pep Sala i les de tots i cadascun dels membres de la mítica banda Melodrama. Se li pot demanar més a un segon disc que té més de tot que mai?
14 temes i tots bons, com no, els Splac han volgut ser fidels a aquesta fórmula ja emprada anteriorment per ells mateixos i encara més anteriorment per altres grups de no tanta envergadura com per exemple els Beatles, tot i que, siguem justos, ells van ser pioners.
Les “cançons-historieta”, tan habituals en els Splac, tornen a ser plenes de nous personatges molt entranyables; com per exemple l’entranyable llepaculs, o l’entranyable gordo bavós (“fattyboy” per als amics, que no és el cas); cal afegir que també hi ha ties bones (això sempre ven), com la Peggy Sue, la Iguana, la Manoli, que no per això son menys entranyables; també hi ha un píxel, un calamar, etc…Altres cançons de tall molt més surrealista com “Passos de zebra”, “Pluton” i “Som sants” ens teletransporten (tot i que encara no s’hagi inventat la teletransportació) a universos inconeguts fins i tot i principalment pels propis Splac; i com no, també hi ha cançons de sentiments, sentiments que al cap i a la fi son el que ens fa ser a tots més persones i estimar-nos més els uns als altres, bé sigui en general o bé en particular; “Vull una postal”, “Bull que te vull” i “No sento res” en son exemples evidents. I per últim no ens podem oblidar de “Com l’E.T.”. “Com l’E.T.”,senzillament una cançó inclassificable.
I què més? També hi ha més músics: un Xavi Reija inspiradíssim repeteix a la bateria, Josep Lluís Pérez toca el baix i també les guitarres “virgueras”, Pep Sala “The Producer” s’ocupa de tots els teclats i de tot el que faci falta, mentre l’Aaron Plata s’ocupa de la taula de so; tot això sumat als únics i incomparables germans Joan Olivé i Pau Olivé, ens dóna com a resultat aquest incommensurable segon disc, més bo si és possible i si cap que el primer, intitulat “Passos de zebra a l’infinit” finit, finit, finit!
Sincerament, una joia! Espero i desitjo que el gaudiu tan o més que jo. Resulta que ja l’he pogut escoltar, i molt abans que vosaltres per cert, je, je..
sense rencor, eh?
Poli Vuea,
juliol de 2008,Botlletí Oficial
Centre Cívic Can Federica,
Rambla del Cili 698,
San Martí de Provençals
08005 Barcelona
|
