100 anys estelada

About me:

Crea Tu Mapa y Veras Cuantos Te Visitan!
L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica (la primera, es documenta a 1897) d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes. Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys d'aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg. L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting. Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari. En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys.L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi.Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.